Els elements de resposta de freqüència en oscil·ladors sense buits poden ser circuits oscil·latoris, cadenes RC, ressonadors de quars i ceràmics i forquilles d’afinació. Al mateix temps, vam intentar utilitzar generadors de forquilla de sintonia en rellotges (tipus “rellotge de sintonització” a Yandex, esbrinarà moltes coses interessants), ja que funcionen a freqüències de so i no requereixen divisors. Però llavors es va poder fer que el divisor de freqüències fos en miniatura i barat, raó per la qual els rellotges de quars es van estendre i es van oblidar les forquilles. L’autor d’Instructables amb el sobrenom de WilkoL va decidir fer un diapasó i sentir-se com un rellotger experimental als anys seixanta. El diapasó l’agafa el mestre, com es mostra a la foto següent:
Des del mànec, el mestre talla la bola i, a la part restant, es talla el fil extern, per què, vegeu més endavant. Per obtenir oscil·lacions no deteriorades, cal assegurar el subministrament d’energia a la forquilla d’afinació des de l’exterior. Però no tan horrible, sinó en sincronització amb les fluctuacions ja existents, per les quals necessitem un sensor de retroalimentació. El mestre experimentava amb bobinats, sensors Hall, però cada cop rebia una influència parasitària del camp magnètic d’un electroimant que balancejava una forquilla. Finalment, es va decantar per un optocopiador amb un canal obert. Sembla així:
Ara necessiteu connectar tots els components del generador: un sensor de retroalimentació, un amplificador de tensió, un amplificador de potència i un electroimant:
El LED IR de l’optoupler s’alimenta mitjançant una resistència de 470 ohms. La càrrega del fototransistor del mateix optocoppiador és una resistència de 2,2 kΩ. A través d’un condensador, passant només el component variable i la resistència, el senyal del sensor entra a l’amplificador de tensió. El mestre va decidir utilitzar el xip MCP602: un ampli operador dual amb potència d'un sol camp. Tot i que és doble, té un cas de vuit ploms. Cadascun dels dos amplificadors d'opció ocupa tres conclusions, dues més, a més de potència i un fil comú, es van poder arribar a exactament vuit conclusions. El primer dels amplificadors opcionals s'inclou com a amplificador d'inversió, el segon com a disparador de Schmitt.
Després d’un amplificador de tensió, es necessita un amplificador de potència, és de dues etapes, amb connexió directa i es realitza en transistors discrets. La seva càrrega és un electroimant, les dades de la bobina no es mostren, només s'indica la resistència activa - 22 Ohms. En paral·lel, un electroimant necessita un díode en polaritat inversa, que el mestre va decidir no establir.
La cadena de dos díodes situats entre els amplificadors de tensió i potència és un element llindar que no transmet senyals amb una tensió inferior a 1 V. La resistència després de limitar el corrent base del primer transistor. En principi, després del disparador de Schmitt, l’element llindar és opcional, s’estableix per si de cas. Tot això va permetre fer la clau de l’amplificador de potència, prescindint del dissipador de calor al segon transistor.
El mestre genera el generador en un plafó de protboard tipus, l’optopluc i l’electroimant estan situats en peces d’un mateix tauler, situades perpendicularment a la principal. Per fixar la forquilla, es cargola una cantonada metàl·lica a la pissarra i s’hi cargola una forquilla per al fil prèviament tallat al mànec.
L’ajust del generador es redueix a la selecció de la posició de l’optopacoplador de manera que en un dels màxims de l’amplitud de l’oscil·lació de la forquilla de sintonia s’obre el seu canal òptic, i en l’altre es tanca. A la captura de pantalla de l’osciloscopi es mostra la forma de les oscil·lacions generades a la sortida del disparador de Schmitt:
El diapasó es va ajustar a 1,5 Hz per sota de la freqüència estàndard de 440 Hz. Es pot arreglar amb un fitxer. L’autor només estava interessat en el generador de forquilla sintonitzadora en la seva forma pura, ja que no va començar a construir un rellotge. La manera més comuna de combinar un generador amb un rellotge és utilitzar un engranatge amb un nombre molt gran de dents minúscules. Està posicionat de manera que amb cada oscil·lació, la forquilla ajusta la dent més propera a ella i fa girar la roda a un angle reduït, portant així la següent dent a la forquilla. Els rellotges de forquilla sintonitzadora només tenen un bon funcionament, no fan marques, però, depenent de la freqüència de ressonància del diapasó, es burlen o grinyolen.